viernes, 7 de julio de 2017

San Fermín sin Fermina (1921-2017)


He tenido la suerte de tener una padrina hasta los 96 años. Y que conozca a mis hijas, no solo una vez, sino que las haya ido viendo mientras crecían. (Aquí en la foto es cuando conoció a la pequeña Emma, hace dos años.) Y que hasta sus 96 años haya mantenido la lucidez; la capacidad de reflexión sobre el mundo cambiante; el interés por nosotros y por todo lo que iba sucediendo y cuantas historias le explicábamos y le explicaban; la intensidad de sus recuerdos y reflexiones.
Nos dejó la pasada noche de San Juan, cansada ya de aguantar tantos dolores y molestias.
Hoy, día de San Fermín, a falta de poder felicitarla, quiero dedicarle esta entrada.

Gràcies per haver estat present durant tots aquests anys, padrina. Per estimar-nos. Per escoltar-nos. Per tenir tanta paciència amb les molèsties que anava portant la vida. Sempre recordaré les coses que ens deies, i com miraves a les nenes: "tens dos tresors" "quins angelets" i a mi mateixa, amb amor d'àvia ("per tu no passa el temps" "tot ho fas molt bé") i amb quin somriure melancònic ens deies adéu cada vegada, sense saber si seria la darrera. El llegat teu quedarà en nosaltres, i m'indicarà sempre com es pot ser dona i sensible i forta alhora. Fins sempre.

Aquí deixo dos petits escrits que vaig llegir per tu l'altre dia. I també el que diu l'Emma avui
I el que deia jo sobre la padrina... fa ja... 10 anys!:

POEMES PER A LA PADRINA (Corbins, 26 /06/ 2017)

Tan vella sóc, deies,
Tan vella, sí, i tan flexible
El teu cos s’anava quedant
Arraconat com una roca
Però la teva ment s’adaptava
Com un riu a tot el que
T’explicaven
Podies entendre qualsevol punt de vista
Qualsevol realitat.
No jutgeu, semblaves dir sempre.
Perdona’ls, que no saben el que fan,
Deies si parlaves d’algú
O que Déu ens perdoni,
Deies si parlaves de tu.
Abans això no era així,
T’havia sentit dir tantes vegades
Abans no hi havia tantes opcions
Ho hagués pogut fer millor
Sempre miraves al passat i al futur
Eres la millor comentarista de tu mateixa
La teva més escrupulosa crítica
Tan estrictament et jutjaves
Com amorosa eres per als altres.
Serà lo que més convingo,
Acabaves dient, davant els misteris.
Aquesta era, sens dubte,
La teva millor frase.

II.

Te vas
Pero estás en los árboles
Su movimiento mínimo casi imperceptible
Su atención serena
Te vas
Pero estás en el mar
En Alicia y Emma
En cómo arquean con suavidad los labios
En cómo habitan el espacio
Y le dan vida
Te vas pero estás en mí
Imborrable
Aparecerás en mis días
En mis noches
Tus ojos redondos seguirán devolviéndome la infancia
La fe en mis gestos
La benevolencia hacia el otro
Tu palabra y tu piel clara
Seguirán alcanzándome un tiempo remoto
Un tiempo memorable
Y siempre presente
Tus orígenes en Corbins
Los estragos de la guerra
Aquellos años de crianza
El padrí y su eterna templanza
Los veranos salados en Salou
Aquellas navidades arropadas
En Lleida
El lento combate diario
Con los males del cuerpo y del
Pensamiento
Pero sobre todo en mí guardaré
Siempre
Aquel tiempo detenido
En dos butacas vueltas una
Sobre otra
Mi mano en la tuya
El calor de la vida
Aquel amor que se sabía
Al filo de lo que termina
De lo que no durará siempre
Y
Por eso mismo
Permanece.